EVOLUCIÓ

Palafrugell sempre ha estat un municipi senzill, no caracteritzat per algun edifici important o personatges molt emblemàtics, però els seus habitants, al llarg dels anys, han pogut viure l'expansió d'un poble, que ja des de l'edat dels nostres avis, ha anat patint una sèrie de canvis que poc a poc, l'han fet agafar l'anomenada que ara pot tenir aquest poble de la costa brava.

Com va ser l'inici del poble?

Palafrugell era vestit amb una muralla, anys enrere, més enllà del segle XX, Palafrugell va estar envoltat d’una muralla formada pels carrers: dels Valls, Plaça Nova, Pi i Margall, i Cavallers, molt cèntrics de la vila actualment. Com deia Josep Pla a El meu país, (1968): la vila, amb l’església al mig i el cementiri en el lloc que ocupa avui la plaça del Mercat, visqué voltada de muralles fins mitjan segle passat.
Aquesta muralla no va protegir el poble de molts saquejos, i l’any 1638, fent un salt important en el temps, va tenir lloc l’anomenat “combat de Palafrugell”, a causa de la Guerra dels Segadors, o també l’any 1713 amb la guerra de Successió, Palafrugell va rebre l’entrada de les tropes franceses de Felip V. 

D’aquesta muralla no se’n conserva pràcticament res i si fem la vista enrere segurament nosaltres tampoc en recordem res, perquà cap als anys 1800 sis torres que la formaven, les van enderrocar.  La que feia set, la torre Moragues, va agunatar d'empeus fins l’any 1908, amb el nom de la qual és anomenada una de les pizzeries de la Plaça Nova.

Palafrugell està situat a uns 3 km de la mar i el seu origen esdevingué per l’abandonament de l’antic nucli de Llafranc habitat, a causa dels perills dels pirates. Així doncs, la població es creà un xic més terra endins. El document més antic és el testament d'Ermengarda (988), que deixava un mas amb terres i una altra casa, al monestir de Sant Pere de Galligants. Aquella zona rebria el nom de Palafrugell (Palacio Frugelli), incloent també Llofriu i Mont-ras.

 Com ha anat creixent el municipi?

Si anem cent anys enrere, l’any 1910 Palafrugell era una petita vila vora el mar que estava formada per Calella, Llafranc, Tamariu, on els habitants d’aquests municipis principalment vivien de la pesca, no com l’entenem ara a l’engròs, sinó que eren pescadors de taberna, pescaven amb les eines que tenien a l’abast, amb eines força rudimentàries. Mentre a Palafrugell, els seus habitants a principis de sengle XX, ja van començar a veure un creixement econòmic i urbà ja que s’havia format l’empresa surera més important Miquel, Vincke i Meyer, que al cap de 29 anys, va ser propietat de Armstrong Cork Company. Aquesta empresa dóna molts llocs de treball, i Palafrugell es va començar a anomenar el poble del suro per excel·lència de la comarca. Per tant, es posa la data de que el poble va començar a créixer urbanísticament durant els anys 1870-1900 de prosperitat tapera (taps de suro).

Els carrers del poble, eren estrets amb cases senzilles sense grans estructures urbanístiques que reflectien aquesta senzillesa que el caracteritzava. I ara, si passegem pel poble els podem veure; els carrers que conformen el casc antic, els que envolten plaça Nova i l’església de Sant Martí. Palafrugell no es distingeix per una estructura urbanística rica en grans i amples carrers, edificis rellevants, com dèiem abans, sinó tot el contrari. Dels pocs edificis que varen ser excepcions, van ser enderrocats al cap de pocs anys. Per aquest motiu en podríem anomenar un poble d’urbanisme modest i senzill.

Si preguntem als qui van viure a principis d'aquest segle, veurem que la vila poc a poc va anar creixent, perquè cada vegada hi havia més habitants, més habitatges, i més edificis que havien de satisfer per tant, la vida d'aquests.

Però, al 1936 arribà la Guerra Civil i Palafrugell també rebé alguns bombardejos, no tants com altres poblacions veïnes, però sí que moltes factories sureres es convertiren en fàbriques de material militar, molts dels treballadors que feia relativament pocs anys estaven treballant a les fàbriques de suro, es van veure alguns obligats  a fabricar material per a la guerra, i d’altres directament expulsats dels seus llocs de treball.

Aquesta mateixa època, un grup d’incontrolats, de rojos que se’n deien en aquells temps, eren els republicans, es posaren a cremar esglésies, entre elles la de Sant Martí de Palafrugell i també Santa Rosa de Llafranc. 

 Per tant, podem veure com a Palafrugell, com a molts altres punts del país, es distingien habitants més propers a Franco, i d’altres propers a la República. Acabada la guerra, el nou alcalde va ser Martí Ristol Marquès.

 Acabada la guerra, i en plena postguerra Palafrugell va tornar a perdre el prestigi que havia agafat a principis de segles, gràcies a la importància que el suro li havia donat, així que no va ser fins l’any 1960 amb l’inici de l’arribada de turistes, quan va tornar a viure un creixement urbanístic important. La zona de Calella, Llafranc, Tamariu, van rebre un munt de turistes que ja van començar a construir-s’hi la seva segona residència. Això va començar a dificultar la vida dels pescadors de la zona perquè no estaven acostumats a veure tanta gent, i els tursites tenen costums diferents que sovint xocaven amb la d’alguns pescadors.

Vegem com era la vida d’aquests per entendre alguns dels conflictes que es van començar a crear durant aquells primers anys del boom turístic:

- La vida dels pescadors: costums, salins i tavernes   

Es coneix Palafrugell com “La vila del peix fregit” per la descripció que una cançó anònima, es creu del segle XVIII, feia dels poble del litoral català. Un d’aquests versos deia: Palafrugell, peix fregit, jurioles a la brasa... És una dita que ha passat a la història i defineix molt bé les essències palafrugellenques.

A les tavernes de Calella, els pescadors cantaven havaneres de forma espontània i tothom les coneixia com a: cançons de taverna. Fins que s’organitzà la cantada d’havaneres oficial que sense saber-ho en aquella època, ha marcat una tradició del poble. La primera cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell començà l’any 1967 promoguda per Joan Pericot, Frederic Sirés, Francesc Alsius, Frederic Martí i Ernest Morató. A la terrassa del Bar la Vela a la platja den Calau, hi participaren els grups: Port Bo, Grup Alba, Lluí Maneres i Alejandro Ferrer, i els germans Balil. 
L’any 1969 les traslladaren a la platja del Port Bo.

I com hem dit abans, els pescadors de Calella de Palafrugell tenien certes costums que xocaven amb la dels turistes que arribaven a la zona, una d’elles era la tradició molt particular de fer les seves necessitats fisiològiques més sòlides, a les roques de l’embarcador del Port Bo, una de les caletes de Calella. Les cases de l’època no tenien wàter i allò es va transformar en un costum tan arrelat com un signe d’identitat. La gent estava més acostumada a fortes olors, ja que segons la meteorologia podeu imaginar-vos com n’era de molesta la pudor que d’aquella zona en derivava. Amb el temps, i amb l’entrada de turistes a la zona, es va anar abandonant el costum, tot i que els més grans els va resultar molt difícil haver d’asseure’s a un wàter per fer allò que tota la vida havien fet a l’aire lliure.

A Calella varen ser importants els salins, l’única manipulació que se’n va fer del peix, que es feia quan hi havia molta captura de peix blau. Sobretot la sardina i l’anxova que eren dipositades en caixetes amb sal, o amb barrils mes grans. Era un treball que només es solia fer a l’estiu.

I bé, com estem remarcant, Palafrugell es convertí durant aquest segle en el poble del suro, vegem una mica d’on va néixer aquesta indústria:

·         -Els tapers de Palafrugell, i la indústria del suro

El taper neix de la necessitat de tapar hermèticament les ampolles de vi, inicialment el nou vi escumós per part del celler de l’abadia benedictina de Hautvillers. A partir de 1761 amb el primer jove que estigué inscrit a l’arxiu parroquial com a ofici de taper, a Palafrugell va anar augmentant el nombre de tapers, com a ofici artesanal i no industrial fins ben entrat el segle XX. Aleshores, Joan Miquel Avellí i el seu soci alemany Enric Vincke Wischmeyer, i més tard Pau Meyer Unmarck, van crear l’any 1900 la Societat Miquel, Vincke i Meyer. Del 1905-07, en qüestió de dos anys, el nombre d’operaris va augmentar, i es transformà en “Manufactures del Suro S.A.”. L’any 1929, l’empresa Armstrong Cork Company, la va comprar, i s’anomenà Manufactures de Suro Armstrong, S.A.

A aquestes fàbriques, com a innovació, es van incorporar les dones, fins que ben arribada la Primera Guerra Mundial, van quedar bona part de treballadors a l’atur. Tot i així, molts palafrugellencs, van enriquir-se amb aquesta indústria amb sucursals arreu del món.

Perquè la gent gaudís de les seves estones d'oci, es varen crear dos centres on la gent es reunís, prenia alguna cosa i fins i tot, més endavant un d'ells va ser un teatre. Aquests van ser el Centre Mercantil i el Centre Fraternal.  

Amb el Carnaval de Palafrugell, que se celebrava molt intensament i va viure un gran impuls per part d’empresaris del suro i treballadors, suposava una de les festes més divertides que es feien al poble. Va ser prohibida durant la postguerra del règim franquista i va renéixer l’any 1972, als inicis de la transició, sota el nom de Festes de Primavera amb un concurs de carruatges que desfilaven en una rua per tot el poble, amb participants d’arreu de la comarca. Actualment encara es duen a terme, tot i que s’ha perdut l’esperit de festa i diversió al poble que hi havia durant els primers anys per la manca de la participació de bona part de la població.

I ara, com ha canviat tot?
Palafrugell actualment és un poble d'uns 17.000 habitants que a diferència d'aquells anys, es situa en el sector econòmic terciari, viu dels serveis i de la construcció principalment. La indústria del suro sempre defineix el poble però no és la principal font d'ingressos que té el poble. A l'estiu, rep un munt de turistes que com a principis dels anys 60 ajuden als comerços locals a recuperar-se de la manca de feina de l'hivern.
Calella, Llafranc, Tamariu, ja no són coneguts pels seus pescadors, per les costums, sinó que són zones amb cases de segona residència de gran qualitat, on els seus propietaris solen ser d'un nivell adquisitiu elevat, això ha permès que es pugui observar Palafrugell com un poble que ha volgut renovar-se i tenir un nom. Hem de tenir en compte que els seus pobles veïns o propers, com poden ser Palamós, Platja d'Aro poden suposar-li certa competència a nivell turístic.
D'aquí que s'han fomentat diverses tradicions de la vila, sempre tenint en compte que hi ha èpoques de més i menys resplendor.
Urbanísticament aquells carrers senzills estrets del poble que van començar a caracterizar-lo, s'han quedat en segon terme, perquè ha crescut molta aquesta població gràcies als diferents barris perifèrics que conformen el poble, les cases adosades han guanyat territori. 
Amb aquesta conclusió final, vegem que amb cent anys per endavant, Palafrugell s'ha modernitzat, ha procurat satisfer al màxim la vida dels seus habitants.